CATALÀ





AMB PERMÍS D'EN JAIR DOMINGUEZ
 

Visc a l'Empordà des de fa vint anys, o sigui que es podria dir que sóc empordanès de facto. Per als més joves sóc empordanès de mena, i per als més vells, sóc un foraster de can fanga que ha vingut a corrompre la terra. Per la resta d'Espanya sóc un català separatista. I tenen raó: defensaré fins a la mort la idea d'un Empordà independent. Adoro aquesta comarca. No vull que canvii. Sóc un reaccionari. Ja ho sé. No cal que m'ho digueu.

LEmpordà està ple de bojos i de malparits. És cert. No n'hi ha més ni menys que en d'altres contrades, això també cal dir-ho. El problema és que a l'Empordà es dóna per fet que estem tots grillats i per això se'ns tracta d'una altra manera. S'ha repetit fins a la sacietat que la tramuntana ens trastoca. Però els empordanesos tenim síndrome d'Estocolm amb la tramuntana: ens ha atabalat tant que ja ens l'estimem. No podríem viure sense ella. Crec que és degut a un fet simple: ens agrada veure com la pateixen els que vénen de fora.

No és d'estranyar que milionaris i famosos de tot tipus busquin refugi en aquestes terres: aquí no donem importància a res. Deixem que tot flueixi. És una mena de zen empordanès que entronca directament amb el budisme més ortodox. Saps que has arribat a I'Empordà perquè la posta de sol tenyeix el cel de colors impossibles, i perquè ningú no sembla donar li massa importància.

Parlo de colors i del cel, és clar. No ho puc evitar. La llum de I'Empordà és única. Sembla que tingui director de fotografia propi. Hi ha tardes -suposo que és per les meves arrels d'urbanita- que em quedo assegut admirant el cel, simplement, incapaç d'articular paraula, com un patètic Stendhal palplantat allí mentre el món avança inexorable. Aquell cel incandescent de color rosa. No intenteu fotografiar-lo. No hi ha filtre d'Instagram que pugui superar la realitat.

L'Empordà és terra de gent extraordinària; de la mateixa manera que el seu paisatge i la seva llum són únics, la gent que hi pastura també ho són. Aquesta terra ha donat prohoms només a l'alçada del decorat que els va veure néixer, i per això ens afalaga tant el gentilici "empordanès", una denominació d'origen que va més enllà del concepte de catalanitat. L'empordanès va per lliure. He arribat a la conclusió que els empordanesos no són persones: són personatges. Protagonistes d'una
novel.la èpica que s'escriu a diari i on no hi passa absolutament res.

Si l'empordanès no fos tímid, aquesta comarca estaria farcida de genis. De fet, ho està. Però romanen tots a casa, esquivant l'ull foraster, gaudint de la calma genuina d'aquesta terra. Donem gràcies a Déu. O a qui sigui...

facebook

Follow by Email

Translate